El dandi encantador de profunds ulls blaus

Aquest és l’obituari que vaig escriure de Peter O’Toole a ‘El Punt Avui’, amb motiu de la seva mort el 14 de desembre del 2013.

Nosaltres vam anunciar els seixanta”, va manifestar una vegada Peter O’Toole fent referència a ell mateix i a alguns dels col·legues de professió britànics de la seva generació: Richard Burton, Richard Harris, Albert Finney, Terence Stamp… Una generació marcada pel talent, la intensitat i els excessos, que va esclatar en l’època en què es començaven a superar els traumes de la postguerra i s’albiraven els canvis socials i estètics que definirien la dècada dels seixanta a la Gran Bretanya del pop i el swinging London. Michael Caine –un altre membre de la colla, que alguna vegada li havia fet de suplent al teatre– explica en les seves memòries: “Si aleshores tots érem molt bevedors, Peter era el pitjor. Mai pujava realment begut a escena, però acostumava a aparèixer en l’últim minut.”

A diferència d’alguns d’aquests actors, però, O’Toole no va iniciar la seva carrera vinculat al Free Cinema; des del començament va estar implicat en grans produccions èpiques i espectaculars: Lawrence d’Aràbia, Becket, Lord Jim, El león en invierno…, amb incursions en la comèdia sofisticada com ara ¿Qué tal, Pussycat? i Cómo robar un millón y... Curiosament, mai va obtenir cap Oscar, fins que el 2003 n’hi van concedir un d’honorífic.

O’Toole era elegant, encantador i de vegades amanerat, amb aspecte de dandi de profunds ulls blaus; una d’aquestes presències magnètiques i poderoses que defineixen la categoria d’una estrella més enllà de les qualitats interpretatives. Superats uns anys setanta discrets (en part per problemes de salut), va ressorgir als vuitanta amb papers com els de Profesión: el especialista, Mi año favorito -amb un fort component autoparòdic- i L’últim emperador. En els darrers temps se l’havia vist en els seus habituals personatges històrics en títols com Troya i la sèrie Los Tudor, i també va aportar la veu a un monòleg inoblidable: el del crític gastronòmic Anton Ego de Ratatouille.

Recordant Pier Paolo Pasolini

En 2013 vaig poder fer una llarga i molt interessant entrevista a l’escriptor italià Roberto Chiesi, expert en l’obra de Pier Paolo Pasolini, amb motiu de la retrospectiva que li va dedicar la Filmoteca i l’exposició que en va fer el CCCB.

 

L’interès de Pasolini per l’escriptura va ser molt previ al que podia sentir pel cinema, oi?

Sí, ell era un escriptor que s’interessava pel cinema entre moltes altres coses, no hi tenia cap interès especial, mai va ser un cinèfil. Al Friül ensenyava poesia als fills dels camperols, i va tenir èxit amb les seves novel·les. Després la feina de guionista va ser la seva primera aproximació al cinema. S’hi va dedicar per raons pràctiques, perquè a Itàlia el cinema era molt potent i per poder arribar a dirigir.

 

Ell, que procedia d’una família petitburgesa, des de quan va sentir interès pels marginats?

 

Molt aviat, els anys quaranta. L’univers popular ja és protagonista de la seva primera obra poètica; era el món d’on procedia la seva mare. Primer es va interessar pels camperols; després, pel subproletariat romà.

 

 

Això el va portar al marxisme?

 

 

Després de la guerra descobreix Marx, a partir de la seva lluita contra el latifundisme. Però va ser crític amb el PCI, que era ortodox, rígid, moralista. A la primera denúncia per homosexualitat, el van expulsar del partit.

 

De fet, va comparar el comunisme amb la religió, una altra constant de la seva obra.

 

 

Ell era el contrari del dogmatisme, era transgressor. Des de la seva primera poesia va mostrar un sentit complex de la religiositat. En un poema es veia a si mateix com Jesucrist a la creu, i aquesta és una de les claus per entendre, vint anys després, L’evangeli segons Mateu. Veia la realitat des d’un punt de vista màgic, sacre, la qual cosa està en contradicció amb el marxisme. D’altra banda, la Itàlia popular de l’època estava marcada per la religiositat. Curiosament, va dirigir L’evangeli segons Mateu en un moment en què era vist com un dimoni, pel fet de ser comunista i homosexual alhora, el que més odiaven els conservadors.

 

 

El seu és un Crist marxista?

 

 

Sí, és revolucionari, porta l’espasa. La pel·lícula va ser menyspreada per part de l’esquerra.

 

Va dirigir Èdip, rei pel component autobiogràfic que tenia.

 

 

Sí, ell sentia adoració per la seva mare; la seva homosexualitat s’interpreta en aquesta clau, per a ell la dona era una figura maternal. Tot i que, curiosament, les mares que apareixen en la seva obra són castradores.

 

 

Es va malinterpretar la visió del sexe a la Trilogia de la vida: El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits?

 

 

Molt. Va ser molt criticat, els anys setanta els directors d’esquerra feien cinema polític. Ell sentia un disgust profund pel seu país, no el volia filmar, no hi ha cap pel·lícula seva ambientada en aquell període. Amb aquelles pel·lícules volia recrear un món que ja no existeix; el darrer film de la trilogia fins i tot fuig del món cristià. Buscava la provocació a partir de la poètica del cos, El Decameró mostrava per primer cop una erecció. Però, com diu, la indústria va fer seva aquesta provocació i aquestes pel·lícules van donar lloc a una sèrie de subproductes on el sexe era reduït a voyeurisme. Es va sentir instrumentalitzat, i per això va dirigir Saló o els 120 dies de Sodoma.

 

 

Després d’un film tan radical, cap a on anava la seva obra?

 

 

En l’única roda de premsa donada després de Saló va dir que es dedicaria a fer pel·lícules com aquesta, amb un contingut de violència cap a l’espectador. Ja tenia acabat el guió d’una pel·lícula violenta, que havia de protagonitzar Eduardo de Filippo.

 

 

I sobre la mort?

 

 

És un de tants forats negres de la història d’Itàlia. És emblemàtic no només per l’episodi en si mateix. Revela un estat que no busca la veritat, i els complots que formen part del país. Hi ha diverses hipòtesis, sobretot vinculades a l’homosexualitat, que el mostren com un pervertit.

 

 

L’Àfrica pintoresca

Sempre m’ha fascinat tot allò relacionat amb el món dels exploradors, dels aventurers que al segle XIX s’endinsaven en indòmits territoris africans (tot i haver vist, amb el pas del temps, que el seu intrèpid afany amagava sovint interessos poc nobles). Com dibuixar i fer llistes han estat sempre coses que m’han excitat des de petit, recordo que un cop, de nen, em vaig dedicat a dibuixar tot allò que necessitava per emportar-me al safari que, més de quaranta anys després, encara no he fet.

També m’han produït sempre una gran atracció els gravats decimonònics. Així que quan –tenia uns vint anys i escaig- vaig descobrir a les prestatgeries d’una llibreria un exemplar d’una edició contemporània del llibre África pintoresca, on reproduïa les il·lustracions que documentaven una expedició a l’Àfrica, no vaig poder fer altra cosa que comprar-lo. Es tracta de l’expedició pels llacs de l’Àfrica Equatorial que l’explorador francès Victor Giraud va emprendre seguint les passes de David Livingstone.

Molts anys després, potser uns vint, una tieta de la meva mare em va dir que havia trobat per casa seva una cosa que potser m’interessaria. El dia que ens vam veure, m’ho va portar: es tractava de l’edició original d’África pintoresca, publicada l’any 1888 per l’editorial Montaner y Simón, amb el relat en primera persona de Giraud i els esplèndids gravats que l’il·lustren.

Les sorpreses de l’atzar. Tan fascinants com les aventures africanes.

 

 

L’hora del vermut

L’hora del vermut, amb la seva barreja de sentir-se ociós, d’inspiració semialcohòlica, de ritual i d’observació dels tipus humans, és sempre un bon moment per fer dibuixos. A més hi ha una taula, cosa que fa més agradable dibuixar que quan un va en metro, per exemple.

 

Dave Gibbons, el llapis de ‘Watchmen’

Em va resultar molt simpàtic i accesible Dave Gibbons, el dibuixant de Watchmen, a qui vaig entrevistar el 2013 per a El Punt Avui. I em va fer un dibuix!

 

Publicada per entregues el 1987, Watchmen es considera una de les obres mestres del còmic de tots els temps, i no només del gènere dels superherois. El seu dibuixant és el britànic Dave Gibbons.

A què atribueix la vigència de Watchmen, anys després de la seva publicació?

Quan el guionista Alan Moore i jo vam començar a treballar-hi no teníem ni idea de l’èxit que tindria. Només era una sèrie de dotze comic-books. Però la recepció va ser molt bona, el públic estava preparat per a una obra com aquesta i es van adonar que havíem donat el millor de nosaltres mateixos. Érem al lloc i en el moment adequat; Alan i jo érem prou grans per saber què ens fèiem i prou joves per tenir entusiasme.

Però eren conscients de la importància que tindria, mentre hi treballaven?

No, en absolut. Si et planteges això estàs mirant en la direcció equivocada. L’editorial DC li va plantejar a Alan Moore fer alguna cosa amb uns personatges que s’havien creat per a la petita editorial Charlton Comics. Ho vam fer només pel plaer de treballar junts. Quan va acabar i vam veure el gran èxit que tenia, aleshores sí que vam sentir una gran pressió.

Watchmen pràcticament va coincidir amb The Dark Knight returns, l’obra de Frank Miller sobre Batman, l’altra gran obra que va posar cap per avall els superherois.

A Alan i a mi ens encantava el que havia fet Frank Miller amb Daredevil. Watchmen tractava de superherois retirats, i quan vam sentir a parlar del seu projecte ens vam espantar; després en vam veure algunes pàgines i vam comprovar que eren molt diferents. I la seva obra ens va ajudar: el seu era un personatge consolidat, i quan els seus lectors van buscar una altra visió madura dels superherois van anar a parar a Watchmen. D’altra banda, en aquella època també va aparèixer Maus, que no tenia res a veure, però que va ajudar a acostar els còmics a la premsa i als lectors no especialitzats.

Watchmen hauria funcionat igual si els protagonistes haguessin estat superherois ja coneguts?

Hauria estat complicat, perquè es tracta de personatges que es tornen bojos, o que moren. Vam jugar amb arquetips de diferents superherois, però amb la llibertat de crear el que volguéssim, un privilegi que no va tenir Zack Snyder quan va fer la pel·lícula.

Com va treballar amb Alan Moore: vostè va aportar idees al guió o ell al dibuix?

Ell va crear en la història original, però jo vaig ajudar a crear els personatges, el món en què transcorria. Per exemple, a l’hora de dissenyar el Comediant, tenia clar que no volia que s’assemblés al Joker. Vaig pensar com a referent Groucho Marx, però el resultat era massa sever, i se’m va acudir la idea de la xapa amb l’Smiley. A tots dos ens agrada parlar, i ens passàvem cinc o sis hores parlant per telèfon intercanviant idees i suggeriments.

Quins referents visuals va tenir a l’hora de dibuixar Watchmen?

Jo no volia que s’assemblés a cap altra sèrie de superherois existent. En aquella època es portava un disseny de pàgina molt dinàmic, que trencava les vinyetes, i vaig decidir tornar a un estil més clàssic i intemporal. M’agrada aquest estil perquè et fica en la història, no et distreus amb els elements visuals. Alan hi va estar completament d’acord.

Considera Watchmen un còmic polític?

Hi ha aspectes polítics, però no tan profunds com en altres còmics d’Alan, com ara V de Vendetta. Hi apareix la guerra freda, la corrupció, però la política és el context, en realitat és un còmic sobre la condició humana, més filosòfic que polític.

Què li va semblar l’adaptació cinematogràfica que se’n va fer?

Durant molt de temps, les pel·lícules d’acció de Hollywood, com les de Bruce Willis, han estat, de fet, de superherois. És interessant que ara es recorri al material original, i el fet que trigués a fer-se la pel·lícula va propiciar que el públic cinematogràfic ja estigués familiaritzat amb la figura dels superherois. El director Zack Snyder és un gran fan del còmic i té molt talent visual, com ja havia demostrat abans a 300, basada en el còmic de Frank Miller. No és una pel·lícula perfecta però és l’adaptació més fidel possible. Però com que Alan Moore estava molt descontent amb les adaptacions de La Lliga dels Homes Extraordinaris i Des de l’infern, se’n va desvincular. Jo vaig respectar la seva posició, com ell va respectar que jo hi donés suport.

La meitat buida del llit

Hi ha vegades, èpoques, en què el llit es fa massa gran, tant que no hi veus el final. Un dels dibuixos fets per a la #dijousfotomishimitzada de twitter.

 

 

Jo també em faig selfies

Probablement sigui una exageració, però en certa manera crec que no m’afaito la barba que m’he deixat els darrers dos anys perquè resulto més reconeixible quan em dibuixo; sense ella, seria un ninotet qualsevol, sense cap tret especial a destacar.

Quan em dibuixo a color, les ulleres de montura vermella també ajuden.

 

La pantalla indiscreta

No sé de quan arrenca el projecte d’Open Windows; però resulta curiosa l’afició dels directors espanyols que roden pel·lícules de suspens en anglès (i, preferentment, protagonitzades per Elijah Wood) en insistir en el model de claustrofòbic huis clos narrat en temps real, amb protagonista manipulat a distància per un psicòpata: Rodrigo Cortés amb Buried, Eugenio Mira amb Grand Piano, Jaume Collet-Serra amb Non-Stop… Un estil de repte narratiu que corre el risc de convertir-se en un dejà vu.

Ara, Nacho Vigalondo confirma -després de Los cronocrímenes i Extraterrestre- el seu afany de transcendir la seva imatge de personatge divertit i mediàtic amb forta presència a les xarxes socials i consolidar-se com a cineasta ambiciós. I ho fa amb un psychothriller que transcorre íntegrament dins la pantalla d’un ordinador, amb una trama que parteix de la metàfora sobre el voyeurisme de La ventana indiscreta d’Alfred Hitchcock i passa per l’afició a la pantalla partida de Brian de Palma, portant-la al paroxisme amb una frenètica successió de finestres que s’obren i es tanquen; que juga amb la fràgil confusió entre realitat i aparences d’aquests temps 2.0 en què bona part de la realitat ens arriba filtrada a través d’una pantalla.

El seu atreviment, la capacitat de mantenir un ritme constant a través de constants girs de guió i una atmosfera bruta, fosca i sòrdida són les principals virtuds d’una pel·lícula que arrenca de manera prometedora i intrigant i que va trontollant a mesura que vol complicar la història en el seu afany de sorprendre; tot i així, finalment Vigalondo acaba caient de peu.

Al costat d’Elijah Wood (convertit en una certa icona del gènere fantàstic en les diverses ramificacions), la protagonista de la pel·lícula és Sasha Grey, ex-diva del cinema porno amb personalitat, també rockera i escriptora (La societat Juliette). Grey ja havia protagonitzat The Girlfriend Experience, de Steven Soderbergh, pel·lícula que -com Open Windows- no evitava picades d’ullet a la seva condició de musa sexual.

Open Windows. Director: Nacho Vigalondo. Intèrprets: Sasha Grey, Elijah Wood. Espanya, 2014.

 

Parella al llit

Aquest és un dels dibuixos que he fet per a la #dijousfotomishimitzada de Twitter, provant coses noves amb el color i la textura

Paula

L’any 2000, amb el meu amic el dibuixant Alfons López, vam crear per al suplement d’estiu d’El Periódico la sèrie Paula (vam barejar així la jove protagonista com a pre-homenatge a la meva neboda Paula, que era a punt de néixer i ja tenia nom). Jo vaig fer-ne els guions i ell els dibuixos; va ser una feinada, ja que ens van fer l’encàrrec amb molt poca antel·lació i quan ja teníem les vacances programades, amb la qual cosa vam haver de fer en 15 dies les historietes que es publicarien al llarg de més d’un mes, a ritme d’una diària. Cuiriosament, aquest fet va fer que l’Alfons depurés i simplifiqués el seu estil, adoptant una economia de traços que ha mantingut.

Paula narrava l’estiu a Barcelona d’una noia de 18 anys sense feina; algunes planes es veuen una mica vintage, d’altres encara tenen validesa. El 2005, Planeta DeAgostini les va recopilar en un llibre.