Cada any acostumo a escriure l’article sobre cinema per a l’Anuari de l’Enciclopèdia Catalana, fent un balanç del cinema de l’any. Aquest és l’últim:
Cinema nord-americà
El cinema sempre ha estat un bon termòmetre per a analitzar l’estat d’ànim de la societat i la política nord-americanes. En aquest sentit va ser significatiu que l’edició del 2013 de la cerimònia dels Oscar enfrontés dues pel·lícules inspirades en la política exterior dels Estats Units a l’Orient Mitjà. I no va ser menys significatiu que l’Acadèmia preferís guardonar una visió més heroica, positiva i patriòtica –Argo, de Ben Affleck, inspirada en el rescat dels ostatges nord-americans a l’Iran el 1980– que una de més fosca, desencisada i èticament ambigua: Zero Dark Thirty, de Kathryn Bigelow, sobre l’assassinat d’Ossama Bin Laden a mans de la CIA i de les forces especials de l’exèrcit nord-americà. Com en aquests dos casos, també Captain Phillips –dirigida per Paul Greengrass amb l’habitual to periodístic i pseudodocumental– es va inspirar en un fet real sobre el xoc entre el Primer Món i el Tercer Món, en aquest cas, el segrest d’un vaixell de pesca per pirates somalis. I, des d’una òptica més superficial –però reveladora dels temors que im- pregnen la societat d’aquest país–, el 2013 van coincidir dues pel·lícules d’acció que van especular sobre la hipòtesi d’un atac terrorista a la Casa Blanca: Olympus Has Fallen, d’Antoine Fuqua, i White House Down, de Roland Emmerich.
Les seqüeles de la Segona Guerra Mundial les va reflectir The Master, de Paul Thomas Anderson, una pel·lícula sobre el naixement de la cienciologia. I dos hereus de la tradició dels gèneres clàssics tan diferents com són Steven Spielberg i Quentin Tarantino van coincidir en la denúncia de l’esclavitud i el racisme que va cimentar el naixement dels Estats Units, en dues pel·lícules com Lincoln –una biografia del president nord-americà– i Django Unchained –una violenta i sarcàstica recreació de l’spaghetti western. Tema que també va ser present a The Butler, de Lee Daniels, i a 12 Years a Slave, de Steve McQueen.
Woody Allen va analitzar les seqüeles de la crisi econòmica a Blue Jasmine, a partir de la crònica d’una dona que entra en una depressió quan es capgira completament el seu tren de vida. També van coincidir dues biografies de dos gurus de l’era digital –a la manera del que va fer David Fincher a The Social Network a propòsit de Mark Zuckerberg, creador de Facebook–: es tracta de Jobs, de Joshua Michael Stern (sobre la vida del fundad
or d’Apple, Steve Jobs), i The Fifth Estate, de Bill Condon, centrada en el protagonista de l’afer Wikileaks, Julian Assange. D’altra banda, Gus van Sant va denunciar la pràctica del fracking al drama Promised Land, protagonitzada per un Matt Damon sempre a punt d’apuntar-se a causes compromeses. I Ridley Scott va mostrar la corrupció a la frontera entre els Estats Units i Mèxic a The Counselor, a partir d’un guió del prestigiós novel·lista Cormac McCarthy.
En l’àmbit del cinema més independent, un dels grans títols va ser Mud, conte del sud de Jeff Nichols, protagonitzat per un Matthew McConaughey cada cop més versàtil. Harmony Korine va corroborar el seu esperit provocador amb Spring Breakers, on capgira la càndida imatge d’actrius sorgides de la factoria Disney com Vanessa Hudgens i Selena Gomez. En una línia similar, també Sofia Coppola va reflectir el buit vital d’una certa adolescència nord-americana a The Bling Ring. Terrence Malick –que els darrers anys ha accelerat el pausat ritme amb què emprenia nous projectes– va anar per lliure amb To the Wonder, una pel·lícula on explicita les preocupacions espirituals que recorren tota la seva obra, i en especial la prèvia The Tree of Life. En aquest cas, però, fins i tot els admiradors més incondicionals li van discutir el resultat.
En el terreny de les innovacions tecnològiques, a Gravity Alfonso Cuarón va sumar el repte narratiu de sostenir una pel·lícula amb només dos personatges a la brillantor d’un 3D que, en aquest cas, resulta imprescindible per a gaudir plenament del festival de sensacions que proposa. El més freqüent, però, és que la tecnologia es posi al servei d’efectes especials en superproduccions basades sobretot en l’entreteniment, com World War Z, de Marc Forster, o Pacific Rim, de Guillermo del Toro. En aquest terreny de les superproduccions no van faltar les habituals adaptacions de còmics de superherois, com ara Man of Steel, de Zack Snyder –una refundació del personatge de Superman–, The Wolverine, de James Mangold, i Thor: The Dark World, d’Alan Taylor i James Gunn. També es van adaptar velles sèries de televisió en pel·lícules com ara The Lone Ranger, de Gore Verbinski. Aquest va ser un cas de pel·lícula feta amb la intenció d’inaugurar una nova franquícia: el protagonista –Johnny Depp– i el productor –Jerry Bruckheimer– ja havien estat els responsables de la de Pirates of the Caribbean. Inevitablement, van arribar noves entregues de diverses col·leccions de cinema fantàstic, com ara The Hunger Games: Catching Fire, de Francis Lawrence; Riddick: Blindsided, de David Twohy; Star Trek into Darkness, de J.J. Abrams; Percy Jackson: Sea of Monsters, de Thor Freudentahl, i The Hobbit: The Desolation of Smaug, de Peter Jackson. També es van estrenar més pel·lícules amb aspiracions d’esdevenir l’origen d’una nova franquícia amb la mirada fixada en el fenomen adolescent de twilight: va ser el cas de The Mortal Instruments: City of Bones, de Harald Zwart; Warm Bodies, de Jonathan Levine; The Host, d’Andrew Niccol, i Beautiful Creatures, de Richard LaGravenese. I, seguint una tendència recent, diverses relectures en clau espectacular de clàssics de la literatura infantil, com Oz the Great and Powerful, de Sam Raimi; Jack the Giant Slayer, de Bryan Singer, i Hansel & Gretel: Witch Hunters, de Tommy Wirkola.
En el terreny del cinema d’animació, Disney va combinar a Frozen l’esperit dels seus tradicionals contes de fades –està inspirada en un conte de Hans Christian Andersen–amb l’espectacularitat de la tecnologia digital i el 3D. La collita pel que fa a aquest estil de cinema va ser més discre- ta en qualitat que en altres temporades, amb títols com Monsters University, Planes, The Croods, Turbo, Epic, Despicable Me 2, Cloudy with a Chance of Meatballs 2 i Free Birds.
Cinema europeu
La francesa La vie d’Adèle, d’Abdellatif Kechiche, va ser la guanyadora de la Palma d’Or al festival de Canes i, indiscutiblement, una de les pel·lícules de l’any per la cruesa sexual i emocional amb què aborda una història d’amor entre noies. Una pel·lícula no mancada de polèmica per l’explicitació de l’erotisme, també per les conflictives declaracions creuades entre el director i les protagonistes, i per les discrepàncies de l’autora del còmic original, Julie March, respecte a l’enfocament de la pel·lícula.
La cinematografia d’aquest país va continuar sent una de les més riques i productives d’Europa. Aquest any van arribar les noves pel·lícules de diversos autors de prestigi, com Xavier Dolan (Laurence Anyways); Olivier Assayas (Après mai); Frédéric Fonteyne (Tango libre); Jean Becker (Bienvenue parmi nous); Bruno Dumont (Camille Claudel 1915); Claude Miller (Thérèse Desqueyroux); Michel Gondry (L’écume des jours), i Bertrand Tavernier (Quai d’Orsay).
Sempre a la recerca de públics internacionals i amb el cinema de Hollywood com a referent, Luc Besson va satiritzar el cinema de mafiosos a The Family, amb Robert De Niro i Michelle Pfeiffer; mentre que l’imaginatiu Jean-Pierre Jeunet va dur a terme una altra de les seves barroques faules, el conte infantil L’extravagant voyage du jeune et prodigieux T.S. Spivet.
El cinema britànic va oscil·lar entre la tradició de les adaptacions literàries –com Anna Karenina, de Joe Wright a partir de Tolstoi, o Great Expectations, de Mike Newell a partir de Dickens– i la comèdia més o menys negra i gamberra, com ara The World’s End, d’Edgar Wright; Seven Psychopaths, de Martin McDonagh, i Sightseers, de Ben Wheatley. Dos experts en comèdia romàntica com Richard Curtis i Roger Michell van dirigir res- pectivament About Time i Le Week-end.
Un dels grans valors recents del cinema italià, Paolo Sorrentino, va posar al dia l’herència de Federico Fellini –especialment el de La dolce vita– a La grande bellezza. I el també italià Giuseppe Tornatore va dirigir la intriga romàntica de La migliore offerta.
L’alemanya Margarethe von Trotta va ser l’autora de la biogràfica Hannah Arendt i el seu compatriota Ulrich Seidl va estrenar la trilogia –no mancada de polèmica– Paradies, formada per Liebe (‘Amor’), Glaube (‘Fe’) i Hoffnung (‘Espe- rança’). El portuguès Miguel Gomes va dirigir la molt personal Tabu i el rus Ser- guei Loznitsa, el drama bèl·lic V tumane (‘En la boira’).
Les cinematografies escandivanes van ser especialment actives. El danès i sempre polèmic Lars von Trier va aixecar moltes expectatives al voltant de l’estrena de Nymphomaniac, per l’elevat contingut sexual. Von Trier va ser també el productor d’una pel·lícula aparentment oposa-da al seu estil de fer cinema, la crònica històrica En kongelig affaere (‘Un assumpte reial’), de Nikolaj Arcel, i també d’un drama d’un dels seus deixebles, Thomas Vinterberg: Jagten (‘La caça’). El seu compatriota Nicolas Winding Refn va repetir gènere –després de Drive– amb l’actor nord-americà Ryan Gosling en un altre thriller estilitzat, Only God Forgives. El suec Lasse Hallström va aparcar temporalment la feina a Hollywood per apun tar-se a la moda del thriller nòrdic amb Hypnotisören (‘L’hipnotitzador’). I, des de Noruega, Joachim Rønning i Espen Sand- berg van recrear l’aventura de Thor Hey- erdahl a Kon-Tiki.
Altres cinematografies
El progressiu prestigi assolit per les cinematografies de diversos països asiàtics va facilitar que molts directors fossin reclamats per treballar en produccions internacionals i amb actors internacionals. El filipí Brillante Mendoza va dirigir Isabelle Huppert en el drama Captive, i la mateixa actriu la va dirigir el coreà Hong Sang-soo en el drama Da-reun na-ra-e-suh (‘En un altre país’), mentre que el seu compatriota Park Chan-wook va ser el responsable de la hitchcockiana Stoker, protagonitzada per Nicole Kidman.
Al Japó, el veterà Yoji Yamada va ho- menatjar Yasuhiro Ozu i el seu clàssic Tokyo monagatari (‘Contes de Tòquio’) a Tokyo kazoku (‘Una família de Tòquio’). I la influ- ència d’Ozu també va planar damunt de Soshite chichi ni naru (‘De tal pare, tal fill’), d’Hirokazu Koreeda.
Pel que fa a l’Amèrica Llatina, el barceloní –però mexicà d’adopció– Amat Escalante va retratar amb cruesa les conseqüències de la violència que recorre Mèxic a Heli. També d’aquest país va procedir Club Sándwich, comèdia irònica i minima- lista de Fernando Eimbcke. Pelo malo, de la veneçolana Mariana Rondón, va guanyar la Concha d’Or al festival de Sant Sebastià amb la història de la difícil relació entre una mare i el seu fill; mentre que de Xile van arribar No, de Pablo Larraín –una crònica desmitificadora de la campanya elec- toral que va posar fi al règim de Pino- chet–; Carne de perro, de Fernando Guzzoni, sobre les seqüeles de la violència al país, i Gloria, un amarg retrat femení, de Se- bastián Lelio. L’argentina Lucía Puenzo va especular sobre l’estada argentina del sinistre doctor nazi Mengele a Wakolda, protagonitzada per l’actor català Àlex Brendemühl. També d’aquest país, Juan José Campanella va fer el debut en el ci- nema d’animació amb Futbolín, que va in-augurar el festival de Sant Sebastià, i Armando Bo va retratar la cara més sòrdida i trista del món de l’espectacle a El último Elvis.
Cinema espanyol
L’enfrontament de bona part de la indústria cinematogràfica amb el Govern del PP –a causa de l’augment de l’IVA per als productes culturals, sobretot– va ser un dels elements més significatius de l’any. Una hostilitat feta explícita en declaracions com ara les del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, a propòsit de la presumpta manca de qualitat del cinema espanyol.
En qualsevol cas, aquest increment de l’IVA va ser una de les raons d’un progressiu descens dels ingressos a la taquilla, que la indústria va intentar pal·liar amb diverses mesures de foment i promoció, com ara reduccions notables i puntuals del preu de les entrades.
Dos dels directors espanyols contemporanis de més èxit, Pedro Almodóvar i Álex de la Iglesia, van tornar als seus orígens cinematogràfics amb les noves pel·lícules. El primer, amb la comèdia Los amantes pasajeros –amb unes certes pretensions de retrat sociològic de l’Espanya actual–, i el segon, amb la comèdia fantàstica Las brujas de Zugarramurdi. Un altre director veterà, Fernando Colomo, va fer a La banda Picasso una de les reconstruccions històriques que fa de tant en tant; mentre que Daniel Sánchez Arévalo va dirigir La gran familia española, amb un Quim Gutiérrez que es consolida com a actor de comèdia, i que també va estrenar ¿Quién mató a Bambi?, de Santi Amodeo, i Tres bodas de más, de Javier Ruiz Caldera.
El temps del franquisme va inspirar a David Trueba la comèdia Vivir es fácil con los ojos cerrados. I dues pel·lícules considerablement personals i arriscades van ser Caníbal, una crònica de l’Espanya negra de Manuel Martín Cuenca, i La herida, descripció d’una depressió a càrrec del debutant Fernando Franco. Mentre que Zipi y Zape y el Club de la Canica, d’Oskar Santos, i Justin y la espada del valor, de Manuel Sicilia, van representar un cinema infantil inspirat en models forans. Especialment interessant va ser, però, la proliferació –fruit de la crisi i la dificultat de tirar endavant projectes de gran pressupost– d’un cinema possibilista que va treure partit amb imaginació dels escassos recursos. Va ser el cas, per exemple, de Los ilusos, de Jonás Trueba, rodada entre amics en un cap de setmana; Gente en sitios, de Juan Cavestany; Stockholm, de Rodrigo Sorogoyen, i el documental en forma de diari de viatge Mapa, de León Siminiani.
Cinema català
A l’hora de fer un balanç del cinema català –o coproduït per productores catalanes, o dirigit per realitzadors catalans– estrenat l’any 2013, no es pot obviar la confirmació d’una tendència que es va sostenint tem- porada rere temporada, i que no va semblar que minvés: el cinema de gènere amb vo- cació d’arribar a grans públics. En un any que es van estrenar diverses produccions internacionals de caràcter apocalíptic i catastrofista, també des d’aquí es va fer una insòlita i ambiciosa aportació: Los últimos días, dels germans David i Àlex Pastor.
Els catalans formen part d’una generació que assumeix sense complexos la in- fluència del cinema fantàstic de Holly- wood com a motor de la seva creativitat. I, de fet, van ser diverses les pel·lícules de terror i de suspens impulsades des de Catalunya i que es van rodar en anglès amb actors nord-americans més o menys coneguts. Va ser el cas de Mamá, on l’argentí Andrés Muschietti va convertir en llargmetratge el seu terrorífic curt del mateix títol, amb la col·laboració en la producció del mexicà Guillermo del Toro. La produc- tora Filmax, que des de fa anys aposta pel gènere, va ser al darrere de The Returned, una aportació a la moda dels zombis signada per Manuel Carballo. I, si Jaume Collet-Serra –autor de pel·lícules de cert èxit en el mercat internacional– va produir Mindscape, debut de Jorge Dorado, Rodrigo Cortés va impulsar amb Grand Piano, d’Eugeni Mira –que va inaugurar el festival de Sitges–, una operació similar al seu claustrofòbic thriller de suspens Buried. El gironí Edmon Roch va ser el productor de la pel·lícula d’intriga Séptimo, de Patxi Amezcua.
Els reptes imposats per la crisi de l’exhibició convencional –fruit de diverses causes, entre les quals hi va haver la crisi econòmica, les noves finestres d’exhibició derivades de la tecnologia, la pirateria, l’augment de l’IVA en els productes culturals– van fer que alguns directors i productors esmolessin la imaginació per tal de trobar vies alternatives per a arribar al públic. L’exemple més paradigmàtic va ser el de Barcelona, nit d’estiu, de Dani de la Orden, una comèdia romàntica que es va començar a rodar a partir de préstecs dels amics i que es va anar presentant per tot Catalunya en una gira prèvia a l’estrena en sales convencionals, acompanyada de concerts del músic Joan Dausà (un dels intèrprets del film i compositor de la banda sonora). D’altra banda, l’estrena en sales de cinema va ser pràcticament simultània a l’estrena en plataformes d’internet i a l’aparició en DVD.
En un altre extrem, el sempre radical Albert Serra va dirigir Història de la meva mort, una invenció a l’entorn de Casanova i Dràcula protagonitzada pel poeta Vicenç Altaió. Aquest film –Lleopard d’Or al festival de Locarno– es va poder veure al Festival Temporada Alta, a la Filmoteca i a la Pedrera, com a pas previ a l’estrena simultània en sales i a la televisió, a internet i en un DVD.
Des d’un intimisme basat en el treball actoral, van arribar les noves pel·lícules de Roger Gual (Menú degustació), Isabel Coixet (Ayer no termina nunca) i Mar Coll (Tots volem el millor per a ella). A La por, Jordi Cadena va insistir en la descripció dels inferns familiars, on s’havia endinsat a Elisa K, novament a partir d’un text de Lolita Bosch.
Un dels llenguatges cinematogràfics que gaudeix de bona salut a casa nostra des de fa un temps és el documental. La carismàtica personalitat del protagonista va marcar decisivament Món petit, de Marcel Barrena: una pel·lícula dedicada al jove Albert Casals, que es mou amb cadira de rodes arran de la leucèmia que va patir quan només tenia cinc anys. Neus Ballús va enriquir amb La plaga aquest fructífer territori que se situa en les fronteres entre el documental i la ficció. Altres documentals de l’any van ser Bajarí, d’Eva Vila, sobre el pes del llegat de la bailaora Carmen Amaya; Serrat y Sabina: El símbolo y el cuate, de Francesc Relea, sobre la relació d’aquests dos cantautors amb l’Amèrica Llatina, i Els records glaçats, d’Albert Solé, sobre l’oceanògrafa Josefina Castellví.
Com va néixer la idea de fer un llibre tan peculiar?
Zombies Gafapastas 