Dave Gibbons, el llapis de ‘Watchmen’

Em va resultar molt simpàtic i accesible Dave Gibbons, el dibuixant de Watchmen, a qui vaig entrevistar el 2013 per a El Punt Avui. I em va fer un dibuix!

 

Publicada per entregues el 1987, Watchmen es considera una de les obres mestres del còmic de tots els temps, i no només del gènere dels superherois. El seu dibuixant és el britànic Dave Gibbons.

A què atribueix la vigència de Watchmen, anys després de la seva publicació?

Quan el guionista Alan Moore i jo vam començar a treballar-hi no teníem ni idea de l’èxit que tindria. Només era una sèrie de dotze comic-books. Però la recepció va ser molt bona, el públic estava preparat per a una obra com aquesta i es van adonar que havíem donat el millor de nosaltres mateixos. Érem al lloc i en el moment adequat; Alan i jo érem prou grans per saber què ens fèiem i prou joves per tenir entusiasme.

Però eren conscients de la importància que tindria, mentre hi treballaven?

No, en absolut. Si et planteges això estàs mirant en la direcció equivocada. L’editorial DC li va plantejar a Alan Moore fer alguna cosa amb uns personatges que s’havien creat per a la petita editorial Charlton Comics. Ho vam fer només pel plaer de treballar junts. Quan va acabar i vam veure el gran èxit que tenia, aleshores sí que vam sentir una gran pressió.

Watchmen pràcticament va coincidir amb The Dark Knight returns, l’obra de Frank Miller sobre Batman, l’altra gran obra que va posar cap per avall els superherois.

A Alan i a mi ens encantava el que havia fet Frank Miller amb Daredevil. Watchmen tractava de superherois retirats, i quan vam sentir a parlar del seu projecte ens vam espantar; després en vam veure algunes pàgines i vam comprovar que eren molt diferents. I la seva obra ens va ajudar: el seu era un personatge consolidat, i quan els seus lectors van buscar una altra visió madura dels superherois van anar a parar a Watchmen. D’altra banda, en aquella època també va aparèixer Maus, que no tenia res a veure, però que va ajudar a acostar els còmics a la premsa i als lectors no especialitzats.

Watchmen hauria funcionat igual si els protagonistes haguessin estat superherois ja coneguts?

Hauria estat complicat, perquè es tracta de personatges que es tornen bojos, o que moren. Vam jugar amb arquetips de diferents superherois, però amb la llibertat de crear el que volguéssim, un privilegi que no va tenir Zack Snyder quan va fer la pel·lícula.

Com va treballar amb Alan Moore: vostè va aportar idees al guió o ell al dibuix?

Ell va crear en la història original, però jo vaig ajudar a crear els personatges, el món en què transcorria. Per exemple, a l’hora de dissenyar el Comediant, tenia clar que no volia que s’assemblés al Joker. Vaig pensar com a referent Groucho Marx, però el resultat era massa sever, i se’m va acudir la idea de la xapa amb l’Smiley. A tots dos ens agrada parlar, i ens passàvem cinc o sis hores parlant per telèfon intercanviant idees i suggeriments.

Quins referents visuals va tenir a l’hora de dibuixar Watchmen?

Jo no volia que s’assemblés a cap altra sèrie de superherois existent. En aquella època es portava un disseny de pàgina molt dinàmic, que trencava les vinyetes, i vaig decidir tornar a un estil més clàssic i intemporal. M’agrada aquest estil perquè et fica en la història, no et distreus amb els elements visuals. Alan hi va estar completament d’acord.

Considera Watchmen un còmic polític?

Hi ha aspectes polítics, però no tan profunds com en altres còmics d’Alan, com ara V de Vendetta. Hi apareix la guerra freda, la corrupció, però la política és el context, en realitat és un còmic sobre la condició humana, més filosòfic que polític.

Què li va semblar l’adaptació cinematogràfica que se’n va fer?

Durant molt de temps, les pel·lícules d’acció de Hollywood, com les de Bruce Willis, han estat, de fet, de superherois. És interessant que ara es recorri al material original, i el fet que trigués a fer-se la pel·lícula va propiciar que el públic cinematogràfic ja estigués familiaritzat amb la figura dels superherois. El director Zack Snyder és un gran fan del còmic i té molt talent visual, com ja havia demostrat abans a 300, basada en el còmic de Frank Miller. No és una pel·lícula perfecta però és l’adaptació més fidel possible. Però com que Alan Moore estava molt descontent amb les adaptacions de La Lliga dels Homes Extraordinaris i Des de l’infern, se’n va desvincular. Jo vaig respectar la seva posició, com ell va respectar que jo hi donés suport.

Paula

L’any 2000, amb el meu amic el dibuixant Alfons López, vam crear per al suplement d’estiu d’El Periódico la sèrie Paula (vam barejar així la jove protagonista com a pre-homenatge a la meva neboda Paula, que era a punt de néixer i ja tenia nom). Jo vaig fer-ne els guions i ell els dibuixos; va ser una feinada, ja que ens van fer l’encàrrec amb molt poca antel·lació i quan ja teníem les vacances programades, amb la qual cosa vam haver de fer en 15 dies les historietes que es publicarien al llarg de més d’un mes, a ritme d’una diària. Cuiriosament, aquest fet va fer que l’Alfons depurés i simplifiqués el seu estil, adoptant una economia de traços que ha mantingut.

Paula narrava l’estiu a Barcelona d’una noia de 18 anys sense feina; algunes planes es veuen una mica vintage, d’altres encara tenen validesa. El 2005, Planeta DeAgostini les va recopilar en un llibre.

Joe Sacco, el periodisme dibuixat

 

Al Saló del Còmic del 2014 vaig poder entrevistar per a El Punt Avui Joe Sacco, conegut pels seus reportatges narrats en forma de còmic. Un home tocat en tot moment pel seu barret, però extremadament cordial i amable.

 

Joe Sacco està considerat un mestre del còmic periodístic, amb obres com ara Palestina i Notas al pie de Gaza, i ara ha publicat La gran guerra (Reservoir Books), una incursió en la Primera Guerra Mundial que consta d’una única i gran il·lustració.

Com va néixer la idea de fer un llibre tan peculiar?

No va ser idea meva sinó d’un editor amic meu de fa temps. Molts anys enrere vivíem junts a Nova york i un dia em va suggerir que podria dibuixar una gran il·lustració sobre el front de l’Oest, amb estil de gravat antic. Va ser una d’aquestes converses que oblides, però un dia em va trucar i m’ho va recordar. Primer vaig dir que no perquè tenia altres projectes, però jo tenia interès en aquesta guerra des que era jove, i m’agradava el fet de poder explicar una història en una sola seqüència, mostrar el moviment i el temps en lloc de fer una imatge estàtica.

Creu que la Primera Guerra Mundial funciona com a metàfora de les guerres que han vingut després?

Mentre feia el llibre vaig pensar molt en l’entusiasme de la gent que s’hi allistava voluntàriament, al començament, que ho veien com la gran aventura de la seva generació. És una cosa que hem vist repetir-se després, malauradament.

Diu que l’obra de Jacques Tardi ‘La guerra de las trincheras’ el va desanimar a abordar aquest conflicte.

Quan vaig veure la seva obra i la seva inusual estructura en episodis em va impressionar. Em va semblar que era un treball definitiu i que no podia afegir-hi res, però quan em van proposar aquest format em vaig alliberar de la seva obra.

I pel·lícules com ara ‘Senders de glòria‘, l’han influït?

Vaig evitar veure-la mentre feia el llibre. És curiós, però les meves influències han estat més aviat aquests llibres que llegia quan era petit, on es mostraven paisatges medievals amb batalles.

En aquest cas, la tasca de periodisme s’ha combinat amb la d’historiador.

En la major part de la meva obra he fet periodisme, però la història sempre hi ha estat integrada. Hi ha una línia molt prima entre una disciplina i l’altra, el periodisme és el primer esbós de la història.

També veu la llum ara un altre treball seu innovador, ‘Srebrenica’, un còmic interactiu.

És un altre cas de projecte que se’m va proposar; va ser el mitjà digital Acuerdo, que volien fer alguna cosa interactiva per a tauletes. Era un repte perquè sóc un amant de la lletra impresa, del paper. Em va semblar que era una bona manera de tornar a Bòsnia i em va fer pensar com un director de cinema, més que com a il·lustrador.

Creu que el dibuix posa una certa distància emocional a històries tan terribles com les que narra?

El dibuix et facilita mostrar coses horribles i brutals, que en fotografia o en documentals et resultarien insuportables. És un filtre, permet al lector mirar coses que normalment evitaria. D’altra banda, el dibuix deixa clar des del començament que es tracta del meu punt de vista. Qualsevol forma d’art és subjectiva, i en el cas del periodisme la mateixa presència del periodista modifica el comportament de les persones.

I quines seran les seves pròximes destinacions?

Ara mateix estic treballant en tres projectes. Un és una sàtira que recorda l’undreground dels anys seixanta i setanta, com Robert Crumb, i que aborda les seqüeles de l’11-S. També estic treballant en un gran llibre sobre l’antiga Mesopotàmia, perquè m’interessen les estructures de govern, i en un altre llibre periodístic sobre comunitats indígenes. Una productora francesa està treballant en una pel·lícula d’animació sobre Notas al pie de Gaza, però jo m’hi mantinc al marge perquè ja hi vaig treballar set anys. Espero que agafin el meu llibre com a punt de partida per fer la seva pròpia obra.