L’hora del vermut, amb la seva barreja de sentir-se ociós, d’inspiració semialcohòlica, de ritual i d’observació dels tipus humans, és sempre un bon moment per fer dibuixos. A més hi ha una taula, cosa que fa més agradable dibuixar que quan un va en metro, per exemple.
Hi ha vegades, èpoques, en què el llit es fa massa gran, tant que no hi veus el final. Un dels dibuixos fets per a la #dijousfotomishimitzada de twitter.
Probablement sigui una exageració, però en certa manera crec que no m’afaito la barba que m’he deixat els darrers dos anys perquè resulto més reconeixible quan em dibuixo; sense ella, seria un ninotet qualsevol, sense cap tret especial a destacar.
Quan em dibuixo a color, les ulleres de montura vermella també ajuden.
Aquest és un dels dibuixos que he fet per a la #dijousfotomishimitzada de Twitter, provant coses noves amb el color i la textura
A vegades em sento una mica incomplet. Com si encara no estigués acabat de dibuixar.
Sóc capaç passar d’un estat d’ànim a l’oposat diversos cops en un dia. Fins i tot tenir-los a l’hora.
Sempre he dibuixat, sempre. Quan era petit, la meva vocació real era ser dibuixant de tebeos. A 3er d’EGB vam haver de redactar la biografia d’algun personatge històric; mentre alguns van triar Cristòfor Colom, Gandhi o Alexander Graham Bell, jo vaig triar Francisco Ibáñez. Dibuixava els meus propis còmics i omplia els apunts de dibuixos i caricatures; quan acabava el curs, llençava els apunts i guardava els dibuixos que més m’agradaven.
Ja d’adult, no vaig aconseguir ser dibuixant però sí publicar un grapat de guins de còmic, en llocs com El Jueves, ni més ni menys. Pas mal.
Després de molts anys de tenir aparcada aquesta afició, el naixement de la meva filla -en primer lloc- i l’existència de les xarxes socials -en segon lloc- m’han fet reprendre-ho amb ganes.
Zombies Gafapastas 