L’Àfrica pintoresca

Sempre m’ha fascinat tot allò relacionat amb el món dels exploradors, dels aventurers que al segle XIX s’endinsaven en indòmits territoris africans (tot i haver vist, amb el pas del temps, que el seu intrèpid afany amagava sovint interessos poc nobles). Com dibuixar i fer llistes han estat sempre coses que m’han excitat des de petit, recordo que un cop, de nen, em vaig dedicat a dibuixar tot allò que necessitava per emportar-me al safari que, més de quaranta anys després, encara no he fet.

També m’han produït sempre una gran atracció els gravats decimonònics. Així que quan –tenia uns vint anys i escaig- vaig descobrir a les prestatgeries d’una llibreria un exemplar d’una edició contemporània del llibre África pintoresca, on reproduïa les il·lustracions que documentaven una expedició a l’Àfrica, no vaig poder fer altra cosa que comprar-lo. Es tracta de l’expedició pels llacs de l’Àfrica Equatorial que l’explorador francès Victor Giraud va emprendre seguint les passes de David Livingstone.

Molts anys després, potser uns vint, una tieta de la meva mare em va dir que havia trobat per casa seva una cosa que potser m’interessaria. El dia que ens vam veure, m’ho va portar: es tractava de l’edició original d’África pintoresca, publicada l’any 1888 per l’editorial Montaner y Simón, amb el relat en primera persona de Giraud i els esplèndids gravats que l’il·lustren.

Les sorpreses de l’atzar. Tan fascinants com les aventures africanes.

 

 

Dave Gibbons, el llapis de ‘Watchmen’

Em va resultar molt simpàtic i accesible Dave Gibbons, el dibuixant de Watchmen, a qui vaig entrevistar el 2013 per a El Punt Avui. I em va fer un dibuix!

 

Publicada per entregues el 1987, Watchmen es considera una de les obres mestres del còmic de tots els temps, i no només del gènere dels superherois. El seu dibuixant és el britànic Dave Gibbons.

A què atribueix la vigència de Watchmen, anys després de la seva publicació?

Quan el guionista Alan Moore i jo vam començar a treballar-hi no teníem ni idea de l’èxit que tindria. Només era una sèrie de dotze comic-books. Però la recepció va ser molt bona, el públic estava preparat per a una obra com aquesta i es van adonar que havíem donat el millor de nosaltres mateixos. Érem al lloc i en el moment adequat; Alan i jo érem prou grans per saber què ens fèiem i prou joves per tenir entusiasme.

Però eren conscients de la importància que tindria, mentre hi treballaven?

No, en absolut. Si et planteges això estàs mirant en la direcció equivocada. L’editorial DC li va plantejar a Alan Moore fer alguna cosa amb uns personatges que s’havien creat per a la petita editorial Charlton Comics. Ho vam fer només pel plaer de treballar junts. Quan va acabar i vam veure el gran èxit que tenia, aleshores sí que vam sentir una gran pressió.

Watchmen pràcticament va coincidir amb The Dark Knight returns, l’obra de Frank Miller sobre Batman, l’altra gran obra que va posar cap per avall els superherois.

A Alan i a mi ens encantava el que havia fet Frank Miller amb Daredevil. Watchmen tractava de superherois retirats, i quan vam sentir a parlar del seu projecte ens vam espantar; després en vam veure algunes pàgines i vam comprovar que eren molt diferents. I la seva obra ens va ajudar: el seu era un personatge consolidat, i quan els seus lectors van buscar una altra visió madura dels superherois van anar a parar a Watchmen. D’altra banda, en aquella època també va aparèixer Maus, que no tenia res a veure, però que va ajudar a acostar els còmics a la premsa i als lectors no especialitzats.

Watchmen hauria funcionat igual si els protagonistes haguessin estat superherois ja coneguts?

Hauria estat complicat, perquè es tracta de personatges que es tornen bojos, o que moren. Vam jugar amb arquetips de diferents superherois, però amb la llibertat de crear el que volguéssim, un privilegi que no va tenir Zack Snyder quan va fer la pel·lícula.

Com va treballar amb Alan Moore: vostè va aportar idees al guió o ell al dibuix?

Ell va crear en la història original, però jo vaig ajudar a crear els personatges, el món en què transcorria. Per exemple, a l’hora de dissenyar el Comediant, tenia clar que no volia que s’assemblés al Joker. Vaig pensar com a referent Groucho Marx, però el resultat era massa sever, i se’m va acudir la idea de la xapa amb l’Smiley. A tots dos ens agrada parlar, i ens passàvem cinc o sis hores parlant per telèfon intercanviant idees i suggeriments.

Quins referents visuals va tenir a l’hora de dibuixar Watchmen?

Jo no volia que s’assemblés a cap altra sèrie de superherois existent. En aquella època es portava un disseny de pàgina molt dinàmic, que trencava les vinyetes, i vaig decidir tornar a un estil més clàssic i intemporal. M’agrada aquest estil perquè et fica en la història, no et distreus amb els elements visuals. Alan hi va estar completament d’acord.

Considera Watchmen un còmic polític?

Hi ha aspectes polítics, però no tan profunds com en altres còmics d’Alan, com ara V de Vendetta. Hi apareix la guerra freda, la corrupció, però la política és el context, en realitat és un còmic sobre la condició humana, més filosòfic que polític.

Què li va semblar l’adaptació cinematogràfica que se’n va fer?

Durant molt de temps, les pel·lícules d’acció de Hollywood, com les de Bruce Willis, han estat, de fet, de superherois. És interessant que ara es recorri al material original, i el fet que trigués a fer-se la pel·lícula va propiciar que el públic cinematogràfic ja estigués familiaritzat amb la figura dels superherois. El director Zack Snyder és un gran fan del còmic i té molt talent visual, com ja havia demostrat abans a 300, basada en el còmic de Frank Miller. No és una pel·lícula perfecta però és l’adaptació més fidel possible. Però com que Alan Moore estava molt descontent amb les adaptacions de La Lliga dels Homes Extraordinaris i Des de l’infern, se’n va desvincular. Jo vaig respectar la seva posició, com ell va respectar que jo hi donés suport.

Paula

L’any 2000, amb el meu amic el dibuixant Alfons López, vam crear per al suplement d’estiu d’El Periódico la sèrie Paula (vam barejar així la jove protagonista com a pre-homenatge a la meva neboda Paula, que era a punt de néixer i ja tenia nom). Jo vaig fer-ne els guions i ell els dibuixos; va ser una feinada, ja que ens van fer l’encàrrec amb molt poca antel·lació i quan ja teníem les vacances programades, amb la qual cosa vam haver de fer en 15 dies les historietes que es publicarien al llarg de més d’un mes, a ritme d’una diària. Cuiriosament, aquest fet va fer que l’Alfons depurés i simplifiqués el seu estil, adoptant una economia de traços que ha mantingut.

Paula narrava l’estiu a Barcelona d’una noia de 18 anys sense feina; algunes planes es veuen una mica vintage, d’altres encara tenen validesa. El 2005, Planeta DeAgostini les va recopilar en un llibre.