Paula

L’any 2000, amb el meu amic el dibuixant Alfons López, vam crear per al suplement d’estiu d’El Periódico la sèrie Paula (vam barejar així la jove protagonista com a pre-homenatge a la meva neboda Paula, que era a punt de néixer i ja tenia nom). Jo vaig fer-ne els guions i ell els dibuixos; va ser una feinada, ja que ens van fer l’encàrrec amb molt poca antel·lació i quan ja teníem les vacances programades, amb la qual cosa vam haver de fer en 15 dies les historietes que es publicarien al llarg de més d’un mes, a ritme d’una diària. Cuiriosament, aquest fet va fer que l’Alfons depurés i simplifiqués el seu estil, adoptant una economia de traços que ha mantingut.

Paula narrava l’estiu a Barcelona d’una noia de 18 anys sense feina; algunes planes es veuen una mica vintage, d’altres encara tenen validesa. El 2005, Planeta DeAgostini les va recopilar en un llibre.

Incomplet

A vegades em sento una mica incomplet. Com si encara no estigués acabat de dibuixar.

Els aniversaris i l’atzar

Faig anys (cada cop més) el 26 de juny. Vaig néixer el 26-6-66. No sé si vol dir res, però em fa gràcia.

Fa uns anys vaig anar a cobrir el Festival de Sant Sebastià, era el primer cop d’una sèrie d’anys consecutius en què ho he estat fent. Al segon dia de ser-hi, pels passadissos de la sala de premsa del Kursaal vaig entaular conversa amb dues joves promeses del periodisme, dues noies basques de 21 anys decidides i simpàtiques: Irene i Ana.

Durant la resta de dies del Festival, i tot i la diferència d’edat, ens vam convertir en inseparables: ens guardàvem lloc al cine, dinàvem o sopàvem junts… Ens vam adoptar mútuament.

En acabar el Festival, vam intercanviar els perfils de Facebook per anar alimentant el contacte. I, un cop a casa, a través d’aquests perfils, vaig descobrir una cosa: si jo feia anys el 26 de juny, Irene els fa el 26 de juliol i Ana el 26 d’agost.

Segur que tampoc vol dir res. Però també em fa gràcia.