Dave Gibbons, el llapis de ‘Watchmen’

Em va resultar molt simpàtic i accesible Dave Gibbons, el dibuixant de Watchmen, a qui vaig entrevistar el 2013 per a El Punt Avui. I em va fer un dibuix!

 

Publicada per entregues el 1987, Watchmen es considera una de les obres mestres del còmic de tots els temps, i no només del gènere dels superherois. El seu dibuixant és el britànic Dave Gibbons.

A què atribueix la vigència de Watchmen, anys després de la seva publicació?
Quan el guionista Alan Moore i jo vam començar a treballar-hi no teníem ni idea de l’èxit que tindria. Només era una sèrie de dotze comic-books. Però la recepció va ser molt bona, el públic estava preparat per a una obra com aquesta i es van adonar que havíem donat el millor de nosaltres mateixos. Érem al lloc i en el moment adequat; Alan i jo érem prou grans per saber què ens fèiem i prou joves per tenir entusiasme.
Però eren conscients de la importància que tindria, mentre hi treballaven?
No, en absolut. Si et planteges això estàs mirant en la direcció equivocada. L’editorial DC li va plantejar a Alan Moore fer alguna cosa amb uns personatges que s’havien creat per a la petita editorial Charlton Comics. Ho vam fer només pel plaer de treballar junts. Quan va acabar i vam veure el gran èxit que tenia, aleshores sí que vam sentir una gran pressió.
Watchmen pràcticament va coincidir amb The Dark Knight returns, l’obra de Frank Miller sobre Batman, l’altra gran obra que va posar cap per avall els superherois.
A Alan i a mi ens encantava el que havia fet Frank Miller amb Daredevil. Watchmen tractava de superherois retirats, i quan vam sentir a parlar del seu projecte ens vam espantar; després en vam veure algunes pàgines i vam comprovar que eren molt diferents. I la seva obra ens va ajudar: el seu era un personatge consolidat, i quan els seus lectors van buscar una altra visió madura dels superherois van anar a parar a Watchmen. D’altra banda, en aquella època també va aparèixer Maus, que no tenia res a veure, però que va ajudar a acostar els còmics a la premsa i als lectors no especialitzats.
Watchmen hauria funcionat igual si els protagonistes haguessin estat superherois ja coneguts?
Hauria estat complicat, perquè es tracta de personatges que es tornen bojos, o que moren. Vam jugar amb arquetips de diferents superherois, però amb la llibertat de crear el que volguéssim, un privilegi que no va tenir Zack Snyder quan va fer la pel·lícula.
Com va treballar amb Alan Moore: vostè va aportar idees al guió o ell al dibuix?
Ell va crear en la història original, però jo vaig ajudar a crear els personatges, el món en què transcorria. Per exemple, a l’hora de dissenyar el Comediant, tenia clar que no volia que s’assemblés al Joker. Vaig pensar com a referent Groucho Marx, però el resultat era massa sever, i se’m va acudir la idea de la xapa amb l’Smiley. A tots dos ens agrada parlar, i ens passàvem cinc o sis hores parlant per telèfon intercanviant idees i suggeriments.
Quins referents visuals va tenir a l’hora de dibuixar Watchmen?
Jo no volia que s’assemblés a cap altra sèrie de superherois existent. En aquella època es portava un disseny de pàgina molt dinàmic, que trencava les vinyetes, i vaig decidir tornar a un estil més clàssic i intemporal. M’agrada aquest estil perquè et fica en la història, no et distreus amb els elements visuals. Alan hi va estar completament d’acord.
Considera Watchmen un còmic polític?
Hi ha aspectes polítics, però no tan profunds com en altres còmics d’Alan, com ara V de Vendetta. Hi apareix la guerra freda, la corrupció, però la política és el context, en realitat és un còmic sobre la condició humana, més filosòfic que polític.
Què li va semblar l’adaptació cinematogràfica que se’n va fer?
Durant molt de temps, les pel·lícules d’acció de Hollywood, com les de Bruce Willis, han estat, de fet, de superherois. És interessant que ara es recorri al material original, i el fet que trigués a fer-se la pel·lícula va propiciar que el públic cinematogràfic ja estigués familiaritzat amb la figura dels superherois. El director Zack Snyder és un gran fan del còmic i té molt talent visual, com ja havia demostrat abans a 300, basada en el còmic de Frank Miller. No és una pel·lícula perfecta però és l’adaptació més fidel possible. Però com que Alan Moore estava molt descontent amb les adaptacions de La Lliga dels Homes Extraordinaris i Des de l’infern, se’n va desvincular. Jo vaig respectar la seva posició, com ell va respectar que jo hi donés suport.
IMG_1902

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s