El dandi encantador de profunds ulls blaus

Aquest és l’obituari que vaig escriure de Peter O’Toole a ‘El Punt Avui’, amb motiu de la seva mort el 14 de desembre del 2013.

Nosaltres vam anunciar els seixanta”, va manifestar una vegada Peter O’Toole fent referència a ell mateix i a alguns dels col·legues de professió britànics de la seva generació: Richard Burton, Richard Harris, Albert Finney, Terence Stamp… Una generació marcada pel talent, la intensitat i els excessos, que va esclatar en l’època en què es començaven a superar els traumes de la postguerra i s’albiraven els canvis socials i estètics que definirien la dècada dels seixanta a la Gran Bretanya del pop i el swinging London. Michael Caine –un altre membre de la colla, que alguna vegada li havia fet de suplent al teatre– explica en les seves memòries: “Si aleshores tots érem molt bevedors, Peter era el pitjor. Mai pujava realment begut a escena, però acostumava a aparèixer en l’últim minut.”

A diferència d’alguns d’aquests actors, però, O’Toole no va iniciar la seva carrera vinculat al Free Cinema; des del començament va estar implicat en grans produccions èpiques i espectaculars: Lawrence d’Aràbia, Becket, Lord Jim, El león en invierno…, amb incursions en la comèdia sofisticada com ara ¿Qué tal, Pussycat? i Cómo robar un millón y... Curiosament, mai va obtenir cap Oscar, fins que el 2003 n’hi van concedir un d’honorífic.

O’Toole era elegant, encantador i de vegades amanerat, amb aspecte de dandi de profunds ulls blaus; una d’aquestes presències magnètiques i poderoses que defineixen la categoria d’una estrella més enllà de les qualitats interpretatives. Superats uns anys setanta discrets (en part per problemes de salut), va ressorgir als vuitanta amb papers com els de Profesión: el especialista, Mi año favorito -amb un fort component autoparòdic- i L’últim emperador. En els darrers temps se l’havia vist en els seus habituals personatges històrics en títols com Troya i la sèrie Los Tudor, i també va aportar la veu a un monòleg inoblidable: el del crític gastronòmic Anton Ego de Ratatouille.peter1

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s