En 2013 vaig poder fer una llarga i molt interessant entrevista a l’escriptor italià Roberto Chiesi, expert en l’obra de Pier Paolo Pasolini, amb motiu de la retrospectiva que li va dedicar la Filmoteca i l’exposició que en va fer el CCCB.
L’interès de Pasolini per l’escriptura va ser molt previ al que podia sentir pel cinema, oi?
Sí, ell era un escriptor que s’interessava pel cinema entre moltes altres coses, no hi tenia cap interès especial, mai va ser un cinèfil. Al Friül ensenyava poesia als fills dels camperols, i va tenir èxit amb les seves novel·les. Després la feina de guionista va ser la seva primera aproximació al cinema. S’hi va dedicar per raons pràctiques, perquè a Itàlia el cinema era molt potent i per poder arribar a dirigir.
Ell, que procedia d’una família petitburgesa, des de quan va sentir interès pels marginats?
Molt aviat, els anys quaranta. L’univers popular ja és protagonista de la seva primera obra poètica; era el món d’on procedia la seva mare. Primer es va interessar pels camperols; després, pel subproletariat romà.
Això el va portar al marxisme?
Després de la guerra descobreix Marx, a partir de la seva lluita contra el latifundisme. Però va ser crític amb el PCI, que era ortodox, rígid, moralista. A la primera denúncia per homosexualitat, el van expulsar del partit.
De fet, va comparar el comunisme amb la religió, una altra constant de la seva obra.
Ell era el contrari del dogmatisme, era transgressor. Des de la seva primera poesia va mostrar un sentit complex de la religiositat. En un poema es veia a si mateix com Jesucrist a la creu, i aquesta és una de les claus per entendre, vint anys després, L’evangeli segons Mateu. Veia la realitat des d’un punt de vista màgic, sacre, la qual cosa està en contradicció amb el marxisme. D’altra banda, la Itàlia popular de l’època estava marcada per la religiositat. Curiosament, va dirigir L’evangeli segons Mateu en un moment en què era vist com un dimoni, pel fet de ser comunista i homosexual alhora, el que més odiaven els conservadors.
El seu és un Crist marxista?
Sí, és revolucionari, porta l’espasa. La pel·lícula va ser menyspreada per part de l’esquerra.
Va dirigir Èdip, rei pel component autobiogràfic que tenia.
Sí, ell sentia adoració per la seva mare; la seva homosexualitat s’interpreta en aquesta clau, per a ell la dona era una figura maternal. Tot i que, curiosament, les mares que apareixen en la seva obra són castradores.
Es va malinterpretar la visió del sexe a la Trilogia de la vida: El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits?
Molt. Va ser molt criticat, els anys setanta els directors d’esquerra feien cinema polític. Ell sentia un disgust profund pel seu país, no el volia filmar, no hi ha cap pel·lícula seva ambientada en aquell període. Amb aquelles pel·lícules volia recrear un món que ja no existeix; el darrer film de la trilogia fins i tot fuig del món cristià. Buscava la provocació a partir de la poètica del cos, El Decameró mostrava per primer cop una erecció. Però, com diu, la indústria va fer seva aquesta provocació i aquestes pel·lícules van donar lloc a una sèrie de subproductes on el sexe era reduït a voyeurisme. Es va sentir instrumentalitzat, i per això va dirigir Saló o els 120 dies de Sodoma.
Després d’un film tan radical, cap a on anava la seva obra?
En l’única roda de premsa donada després de Saló va dir que es dedicaria a fer pel·lícules com aquesta, amb un contingut de violència cap a l’espectador. Ja tenia acabat el guió d’una pel·lícula violenta, que havia de protagonitzar Eduardo de Filippo.
I sobre la mort?
És un de tants forats negres de la història d’Itàlia. És emblemàtic no només per l’episodi en si mateix. Revela un estat que no busca la veritat, i els complots que formen part del país. Hi ha diverses hipòtesis, sobretot vinculades a l’homosexualitat, que el mostren com un pervertit.
Zombies Gafapastas 