L’hora del vermut

L’hora del vermut, amb la seva barreja de sentir-se ociós, d’inspiració semialcohòlica, de ritual i d’observació dels tipus humans, és sempre un bon moment per fer dibuixos. A més hi ha una taula, cosa que fa més agradable dibuixar que quan un va en metro, per exemple.

 

Dave Gibbons, el llapis de ‘Watchmen’

Em va resultar molt simpàtic i accesible Dave Gibbons, el dibuixant de Watchmen, a qui vaig entrevistar el 2013 per a El Punt Avui. I em va fer un dibuix!

 

Publicada per entregues el 1987, Watchmen es considera una de les obres mestres del còmic de tots els temps, i no només del gènere dels superherois. El seu dibuixant és el britànic Dave Gibbons.

A què atribueix la vigència de Watchmen, anys després de la seva publicació?

Quan el guionista Alan Moore i jo vam començar a treballar-hi no teníem ni idea de l’èxit que tindria. Només era una sèrie de dotze comic-books. Però la recepció va ser molt bona, el públic estava preparat per a una obra com aquesta i es van adonar que havíem donat el millor de nosaltres mateixos. Érem al lloc i en el moment adequat; Alan i jo érem prou grans per saber què ens fèiem i prou joves per tenir entusiasme.

Però eren conscients de la importància que tindria, mentre hi treballaven?

No, en absolut. Si et planteges això estàs mirant en la direcció equivocada. L’editorial DC li va plantejar a Alan Moore fer alguna cosa amb uns personatges que s’havien creat per a la petita editorial Charlton Comics. Ho vam fer només pel plaer de treballar junts. Quan va acabar i vam veure el gran èxit que tenia, aleshores sí que vam sentir una gran pressió.

Watchmen pràcticament va coincidir amb The Dark Knight returns, l’obra de Frank Miller sobre Batman, l’altra gran obra que va posar cap per avall els superherois.

A Alan i a mi ens encantava el que havia fet Frank Miller amb Daredevil. Watchmen tractava de superherois retirats, i quan vam sentir a parlar del seu projecte ens vam espantar; després en vam veure algunes pàgines i vam comprovar que eren molt diferents. I la seva obra ens va ajudar: el seu era un personatge consolidat, i quan els seus lectors van buscar una altra visió madura dels superherois van anar a parar a Watchmen. D’altra banda, en aquella època també va aparèixer Maus, que no tenia res a veure, però que va ajudar a acostar els còmics a la premsa i als lectors no especialitzats.

Watchmen hauria funcionat igual si els protagonistes haguessin estat superherois ja coneguts?

Hauria estat complicat, perquè es tracta de personatges que es tornen bojos, o que moren. Vam jugar amb arquetips de diferents superherois, però amb la llibertat de crear el que volguéssim, un privilegi que no va tenir Zack Snyder quan va fer la pel·lícula.

Com va treballar amb Alan Moore: vostè va aportar idees al guió o ell al dibuix?

Ell va crear en la història original, però jo vaig ajudar a crear els personatges, el món en què transcorria. Per exemple, a l’hora de dissenyar el Comediant, tenia clar que no volia que s’assemblés al Joker. Vaig pensar com a referent Groucho Marx, però el resultat era massa sever, i se’m va acudir la idea de la xapa amb l’Smiley. A tots dos ens agrada parlar, i ens passàvem cinc o sis hores parlant per telèfon intercanviant idees i suggeriments.

Quins referents visuals va tenir a l’hora de dibuixar Watchmen?

Jo no volia que s’assemblés a cap altra sèrie de superherois existent. En aquella època es portava un disseny de pàgina molt dinàmic, que trencava les vinyetes, i vaig decidir tornar a un estil més clàssic i intemporal. M’agrada aquest estil perquè et fica en la història, no et distreus amb els elements visuals. Alan hi va estar completament d’acord.

Considera Watchmen un còmic polític?

Hi ha aspectes polítics, però no tan profunds com en altres còmics d’Alan, com ara V de Vendetta. Hi apareix la guerra freda, la corrupció, però la política és el context, en realitat és un còmic sobre la condició humana, més filosòfic que polític.

Què li va semblar l’adaptació cinematogràfica que se’n va fer?

Durant molt de temps, les pel·lícules d’acció de Hollywood, com les de Bruce Willis, han estat, de fet, de superherois. És interessant que ara es recorri al material original, i el fet que trigués a fer-se la pel·lícula va propiciar que el públic cinematogràfic ja estigués familiaritzat amb la figura dels superherois. El director Zack Snyder és un gran fan del còmic i té molt talent visual, com ja havia demostrat abans a 300, basada en el còmic de Frank Miller. No és una pel·lícula perfecta però és l’adaptació més fidel possible. Però com que Alan Moore estava molt descontent amb les adaptacions de La Lliga dels Homes Extraordinaris i Des de l’infern, se’n va desvincular. Jo vaig respectar la seva posició, com ell va respectar que jo hi donés suport.

La meitat buida del llit

Hi ha vegades, èpoques, en què el llit es fa massa gran, tant que no hi veus el final. Un dels dibuixos fets per a la #dijousfotomishimitzada de twitter.

 

 

Jo també em faig selfies

Probablement sigui una exageració, però en certa manera crec que no m’afaito la barba que m’he deixat els darrers dos anys perquè resulto més reconeixible quan em dibuixo; sense ella, seria un ninotet qualsevol, sense cap tret especial a destacar.

Quan em dibuixo a color, les ulleres de montura vermella també ajuden.

 

La pantalla indiscreta

No sé de quan arrenca el projecte d’Open Windows; però resulta curiosa l’afició dels directors espanyols que roden pel·lícules de suspens en anglès (i, preferentment, protagonitzades per Elijah Wood) en insistir en el model de claustrofòbic huis clos narrat en temps real, amb protagonista manipulat a distància per un psicòpata: Rodrigo Cortés amb Buried, Eugenio Mira amb Grand Piano, Jaume Collet-Serra amb Non-Stop… Un estil de repte narratiu que corre el risc de convertir-se en un dejà vu.

Ara, Nacho Vigalondo confirma -després de Los cronocrímenes i Extraterrestre- el seu afany de transcendir la seva imatge de personatge divertit i mediàtic amb forta presència a les xarxes socials i consolidar-se com a cineasta ambiciós. I ho fa amb un psychothriller que transcorre íntegrament dins la pantalla d’un ordinador, amb una trama que parteix de la metàfora sobre el voyeurisme de La ventana indiscreta d’Alfred Hitchcock i passa per l’afició a la pantalla partida de Brian de Palma, portant-la al paroxisme amb una frenètica successió de finestres que s’obren i es tanquen; que juga amb la fràgil confusió entre realitat i aparences d’aquests temps 2.0 en què bona part de la realitat ens arriba filtrada a través d’una pantalla.

El seu atreviment, la capacitat de mantenir un ritme constant a través de constants girs de guió i una atmosfera bruta, fosca i sòrdida són les principals virtuds d’una pel·lícula que arrenca de manera prometedora i intrigant i que va trontollant a mesura que vol complicar la història en el seu afany de sorprendre; tot i així, finalment Vigalondo acaba caient de peu.

Al costat d’Elijah Wood (convertit en una certa icona del gènere fantàstic en les diverses ramificacions), la protagonista de la pel·lícula és Sasha Grey, ex-diva del cinema porno amb personalitat, també rockera i escriptora (La societat Juliette). Grey ja havia protagonitzat The Girlfriend Experience, de Steven Soderbergh, pel·lícula que -com Open Windows- no evitava picades d’ullet a la seva condició de musa sexual.

Open Windows. Director: Nacho Vigalondo. Intèrprets: Sasha Grey, Elijah Wood. Espanya, 2014.

 

Parella al llit

Aquest és un dels dibuixos que he fet per a la #dijousfotomishimitzada de Twitter, provant coses noves amb el color i la textura

Paula

L’any 2000, amb el meu amic el dibuixant Alfons López, vam crear per al suplement d’estiu d’El Periódico la sèrie Paula (vam barejar així la jove protagonista com a pre-homenatge a la meva neboda Paula, que era a punt de néixer i ja tenia nom). Jo vaig fer-ne els guions i ell els dibuixos; va ser una feinada, ja que ens van fer l’encàrrec amb molt poca antel·lació i quan ja teníem les vacances programades, amb la qual cosa vam haver de fer en 15 dies les historietes que es publicarien al llarg de més d’un mes, a ritme d’una diària. Cuiriosament, aquest fet va fer que l’Alfons depurés i simplifiqués el seu estil, adoptant una economia de traços que ha mantingut.

Paula narrava l’estiu a Barcelona d’una noia de 18 anys sense feina; algunes planes es veuen una mica vintage, d’altres encara tenen validesa. El 2005, Planeta DeAgostini les va recopilar en un llibre.