El 2011 vaig poder entrevistar el director Peter Greenaway, un home amb fama de pedant però que em va semblar molt agradable i educat, un gentleman que també s’interessava pel seu entrevistador i li feia preguntes. Encara que una part de la seva filmografia sigui discutible, el director d’El contracte del dibuixant i El ventre de l’arquitecte és un entrevistat extremadament agraït, capaç de condensar moltíssimes idees provocatives en una sola resposta.
Vostè admet que no li agraden gaire els documentals.
En realitat no m’agrada gaire el cinema, hi ha coses més interessants a fer. Els primers anys de la meva carrera vaig fer documentals, però em molesta la seva solemnitat, fins i tot odio el nom. Se suposa que volen transmetre la veritat, però aquest és un concepte molt subjectiu, m’agrada reconèixer que explico mentides.
Acusa David W. Griffith d’haver transmès la idea del cinema com a derivat de la literatura.
Els historiadors diuen que el cinema va començar el 1895, però hi ha teories que el daten molt abans i que es remunten als jocs d’ombres de l’Extrem Orient. Però assumint la data que s’ha establert, el cinema va començar com un mitjà d’investigació visual que no era especialment esclau de la narrativa. Ara les pel·lícules no són res més que faules per a adults. Es tracti d’Almodóvar o de Lars von Trier, tothom planteja els seus films com a la il·lustració d’un text, la qual cosa és decebedora. Per què no podem plantejar el cinema com un mitjà en si mateix? Les millors pintures són no narratives. Jo crec que no hem vist mai cinema, són 150 anys de textos il·lustrats. Els èxits són Harry Potter i El senyor dels anells, que ja es poden llegir a la biblioteca.
I quina opinió li mereix Georges Méliès, que plantejava el cinema com a reflex dels somnis?
Bàsicament hi ha dues classes de cinema: els Lumière, que es basen en la recreació, i Meliès, que és molt més profund perquè pensa en termes d’imaginació cinematogràfica específica. És com comparar la pintura amb la fotografia; es va pensar que la invenció d’aquesta acabaria amb la primera, però en realitat la fotografia va ser fantàstica per a la pintura, li va permetre alliberar-se de la necessitat d’il·lustrar la realitat; els postimpressionistes ho van entendre. Cal una revolució similar.
Vostè teoritza sobre la mort del cinema, però en realitat avui es consumeixen i es graven més imatges que mai.
En realitat el cinema no ha existit mai, més que morir encara no ha nascut. Però és cert que la tecnologia facilita un llenguatge tan sofisticat que el cinema el malbarata. El cinema està ancorat a final del segle XIX, és molt més interessant un informatiu de la CNN. Ha vist les revoltes egípcies emeses per televisió? És extraordinari! Fins i tot la tremolor de la càmera et proporciona informació sobre el que està passant. No trobo coses tan excitants al cinema, en absolut.
Qüestiona les convencions que imposa el cinema, com el fet de veure’l a les fosques, asseguts en silenci i projectat en una pantalla.
Un exemple: la durada de les pel·lícules no tenen a veure amb el contingut del que s’explica, sinó amb la indústria, amb l’economia. Rohmer explica petites històries d’amor localistes, que es poden explicar en tres minuts. I quan s’adapta Guerra i pau, que transcorre en 20 anys, també es fa durar dues hores. El que és interessant de la revolució digital és que tot és mutable, pots desconstruir-ho tot. L’any passat, a Canes, tots els directors tenien més de 60 anys. Ridley Scott té 65 anys! Representen el cinema dels avis, que marxin! Ara les pantalles són al carrer, creix la generació formada amb els portàtils; tenim la capacitat de metamorfosejar-nos d’un mitjà a un altre, i hem d’aprofitar aquest llenguatge.
El tempta crear videojocs o rodar en 3D?
Els videojocs continuen insistint en la moral cristiana, el bé contra el mal; són tan avorrits com ara els escacs, on no pots inventar noves peces o jugar al revers del taulell. El 3D només és un truc; el teatre o l’òpera són tridimensionals, el cinema no.
Zombies Gafapastas 