Al Saló del Còmic del 2014 vaig poder entrevistar per a El Punt Avui Joe Sacco, conegut pels seus reportatges narrats en forma de còmic. Un home tocat en tot moment pel seu barret, però extremadament cordial i amable.
Joe Sacco està considerat un mestre del còmic periodístic, amb obres com ara Palestina i Notas al pie de Gaza, i ara ha publicat La gran guerra (Reservoir Books), una incursió en la Primera Guerra Mundial que consta d’una única i gran il·lustració.
Com va néixer la idea de fer un llibre tan peculiar?No va ser idea meva sinó d’un editor amic meu de fa temps. Molts anys enrere vivíem junts a Nova york i un dia em va suggerir que podria dibuixar una gran il·lustració sobre el front de l’Oest, amb estil de gravat antic. Va ser una d’aquestes converses que oblides, però un dia em va trucar i m’ho va recordar. Primer vaig dir que no perquè tenia altres projectes, però jo tenia interès en aquesta guerra des que era jove, i m’agradava el fet de poder explicar una història en una sola seqüència, mostrar el moviment i el temps en lloc de fer una imatge estàtica.
Creu que la Primera Guerra Mundial funciona com a metàfora de les guerres que han vingut després?
Mentre feia el llibre vaig pensar molt en l’entusiasme de la gent que s’hi allistava voluntàriament, al començament, que ho veien com la gran aventura de la seva generació. És una cosa que hem vist repetir-se després, malauradament.
Diu que l’obra de Jacques Tardi ‘La guerra de las trincheras’ el va desanimar a abordar aquest conflicte.
Quan vaig veure la seva obra i la seva inusual estructura en episodis em va impressionar. Em va semblar que era un treball definitiu i que no podia afegir-hi res, però quan em van proposar aquest format em vaig alliberar de la seva obra.
I pel·lícules com ara ‘Senders de glòria‘, l’han influït?
Vaig evitar veure-la mentre feia el llibre. És curiós, però les meves influències han estat més aviat aquests llibres que llegia quan era petit, on es mostraven paisatges medievals amb batalles.
En aquest cas, la tasca de periodisme s’ha combinat amb la d’historiador.
En la major part de la meva obra he fet periodisme, però la història sempre hi ha estat integrada. Hi ha una línia molt prima entre una disciplina i l’altra, el periodisme és el primer esbós de la història.
També veu la llum ara un altre treball seu innovador, ‘Srebrenica’, un còmic interactiu.
És un altre cas de projecte que se’m va proposar; va ser el mitjà digital Acuerdo, que volien fer alguna cosa interactiva per a tauletes. Era un repte perquè sóc un amant de la lletra impresa, del paper. Em va semblar que era una bona manera de tornar a Bòsnia i em va fer pensar com un director de cinema, més que com a il·lustrador.
Creu que el dibuix posa una certa distància emocional a històries tan terribles com les que narra?
El dibuix et facilita mostrar coses horribles i brutals, que en fotografia o en documentals et resultarien insuportables. És un filtre, permet al lector mirar coses que normalment evitaria. D’altra banda, el dibuix deixa clar des del començament que es tracta del meu punt de vista. Qualsevol forma d’art és subjectiva, i en el cas del periodisme la mateixa presència del periodista modifica el comportament de les persones.
I quines seran les seves pròximes destinacions?
Ara mateix estic treballant en tres projectes. Un és una sàtira que recorda l’undreground dels anys seixanta i setanta, com Robert Crumb, i que aborda les seqüeles de l’11-S. També estic treballant en un gran llibre sobre l’antiga Mesopotàmia, perquè m’interessen les estructures de govern, i en un altre llibre periodístic sobre comunitats indígenes. Una productora francesa està treballant en una pel·lícula d’animació sobre Notas al pie de Gaza, però jo m’hi mantinc al marge perquè ja hi vaig treballar set anys. Espero que agafin el meu llibre com a punt de partida per fer la seva pròpia obra.
Zombies Gafapastas 